Espai Literari: la llibreria online de editorials petites i a descobrir

espai literari

Font: Espai Literari

Marc Montull (@fujicolor19) – Pocs mesos després de la seva obertura al barri barceloní de Gràcia la llibreria Espai Literari llença la primera botiga online especialitzada en “editorials petites i autors a descobrir”. L’objectiu és poder arribar durant les pròximes setmanes al miler de títols diferents, els mateixos que es troben en format físic a la llibreria.

Dins aquesta voluntat d’oferir un producte una mica més alternatiu hi trobem propostes diferents: escriptors desconeguts pel gran públic, clàssics de la literatura de sempre que treuen editorials més modestes i micro-editorials que opten per tiratges curts. Espai Literari també inclou autors autoeditats que s’escapen dels grans circuits de la distribució.

Entre les editorials que es poden trobar a la nova botiga online hi figuren Periscopi, Les Males Herbes, Diëresis, Candaya, Albertí, Periférica, Nórdica, Alrevés, Llibres del Delicte, Raig Verd o  Stonberg.

Vía: Illa dels llibres

Una setmana de… adolescents i eufòrics

Actualitat literària-002

Els llibres d’aquesta setmana.

Aquesta setmana a actualitat literària hem anunciat dues novetats editorials. D’una banda, la novel·leta (per curta, no per intranscendent) Córrer, del francès Jean Echenoz, editada en català per Raig Verd. És la història ficcionada, inverosímil tot i que vertadera, de la vida de l’atleta txec Emil Zátopek.  “Una novel·la hipnòtica… El relat emociona per la seva capacitat de ficar-se en la pell de l’heroi. Els seus dubtes, les seves tribulacions, són les nostres” en diu Miquel Molina a La Vanguardia.  Aquí en podeu llegir el primer fragment i una entrevista amb l’autor realitzada per El País.

També ha arribat a les llibreries l’última novel·la de Ben Brooks que, amb només 21 anys, acaba de publicar el seu cinquè llibre, Lolito. Acaba de ser editada en català per Grup 62 i en castellà per Blackie Books. Javier Blánquez diu a Playground que “la literatura de Brooks sembla lleuger -de fet, ho és; aquest llibre es llegeix en poques hores, a una velocitat infernal-, però amaga un fons tèrbol que torba el pensament durant dies; encara que sembla que faci llibres per a joves, en realitat són novel·les per a adults que enyoren temps més fàcils”.

La sala de presentacions de la Casa del Libro es va omplir aquesta setmana per la presentació d’Eufòria, del periodista i escriptor Xavier Bosch, amb la presència del també periodista Jordi Évole, que va confessar no haver-se acabat la novel·la. En una entrevista al diari ARA amb Jordi Nopca, Bosch deia això sobre el tema central del llibre, la corrupció en el sector de la indústria farmacèutica: “jo em considero bastant ben informat, però hi ha realitats que tenim al davant dels nassos i no veiem. Si jo he al·lucinat, el lector també ho farà. Hi ha una frase de Josep Pla que m’agrada molt: «El periodisme serveix per observar la corrupció en tots els àmbits de la vida, però sobretot en el periodisme». La corrupció ho impregna absolutament tot”.

I per últim es va presentar, també a la Casa del Libro la novel·la de ficció històrica Germans del Sud, d’Hèctor Bofill. L’autor, envoltat de la flor i nata del món poètic barceloní (doncs comptava amb la presència de Miquel de Palol i de Manuel Forcano), va parlar de política, literatura i de la seva ficció, Premi Joanot Martorell, que parla d’una Catalunya imperial a l’Europa Occidental. Un tema, el del domini d’un poble sobre els altres, que, tot i la ucronia, és de rabiosa actualitat. “Els pobles veïns sempre s’acaben fent la guerra. Alguna cosa ens corca per dins i ens demana que torni a emergir el conflicte…” comenta Bofill.

Sarcasme i fetitxisme històrico-nacional

Hèctor Bofill presenta la novel·la Germans del sud, guanyadora del Premi Joanot Martorell

Pilar Beltran, a l’esquerra, Hèctor Bofill, al centre, i Manuel Forcano a la presentació del llibre (Producció pròpia)

Marc Holanda (@marc286holanda) – L’escriptor català va presentar el passat dia 26 de febrer aquest “roman”, com va anomenar-lo Miquel de Palol, una de les persones escollides per acompanyar-lo i membre del jurat que enguany li atorgà el premi. La novel·la planteja una ucronia o, en paraules del propi autor, què hauria passat si els catalans no fóssim uns incompetents polítics des de Muret“, on la victòria al segle XIII contra els francesos hauria portat a l’emergiment d’un imperi català als nostres dies.

Així, la novel·la juga amb un evident canvi de rols ja que, a partir d’aquests fets, en una actualitat paral·lela, és la regió centre-ibèrica (mai formada com a Espanya) la que vol independitzar-se de l’Imperi i en què es generalitza la conjura política i diplomàtica. No obstant, Bofill va voler treure ferro a la repressivitat del seu Imperi declarant-lo com un Imperi “reprimit” de caràcter federal o de “tercera via”.

A la inauguració de l’acte per part de Manuel Forcano i Pilar Beltran va seguir-hi la intervenció de Miquel de Palol, que va defensar-la el seu caràcter no pamfletari en la seva no deriva cap a un bàndol i en què “al final acaben rebent tots”.  També va voler emfatitzar l’element sarcàstic de l’obra que contradiu, segons la seva opinió, la possible apologia de la violència de l’obra, de tradició quixotesca, i el desmoronament dels mites democràtics i pacifistes a occident.

L’acte es va convertir, però, en alguns moments, en un discurs polític, tant per la presència de l’exdiputat Alfons López Tena entre els assistents com per la temàtica del llibre i el discurs de Bofill, ple d’al·lusions al procés independentista, l’anàlisi crítica de la història catalana i la seva defensa de la cultura com a element distintiu.

Hèctor Bofill és professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, membre del CES i de Solidaritat Catalana. Es va estrenar com a escriptor amb el poemari Cant a Calipso. La seva primera novel·la, L’últim evangeli, va guanyar el Premi Josep Pla l’any 2003. És autor de diversos poemaris i novel·les, que combina amb la publicació de d’assaigs de caràcter polític com Escac al rei.

Eufòria rebaixada?

Xavier Bosch al centre, amb Jordi Évole a l’esquerra (Producció pròpia)

Marc Montull (@fujicolor19) – “Se sabrà tot parlava de l’islamisme radical a Barcelona. I no em va passar res. A Homes d’honor hi tractava el tema de la màfia siciliana a la mateixa ciutat. I tampoc va succeir res. Eufòria va sortir dijous passat i ja tinc metges ofesos i delegats comercials de la indústria farmacèutica que m’insulten per Twitter!”. Així presentava Xavier Bosch la seva novel·la Eufòria, publicada a Proa, on tanca de moment la història del periodista Dani Santana.

Aquesta vegada Santana, enguixat de dalt a baix per un intentat d’assassinat (això passa ja al primer capítol, no desvetllem res!), es veu obligat a reinventar-se per la crisi com a periodista. La seva investigació serà doncs digital, amb l’ajuda d’un jove hacker paraplègic a causa d’un accident jugant a rugbi.

En el seu punt de mira hi ha els tripijocs de la indústria farmacèutica. Bosch explicava també el perquè d’aquest tema: “a través de Twitter algú em va dir que tenia un tema pel Dani Santana, relacionat amb les empreses farmacèutiques. M’ho va explicar tot: ell havia estat delegat comercial d’una d’aquestes empreses i la seva feina era seduir metges per a què receptessin determinades medecina durant un temps”.

En paral·lel coexisteix en la novel·la l’arribada d’un gran magnat que vol crear el parc d’atraccions més gran d’Europa a seixanta quilòmetres de Barcelona, disposat a fer i sobretot a pagar a qui calgui.

Finalment i com no podia ser d’una altra manera a Eufòria hi juga un paper molt important el periodisme. Bosch afirma que malgrat la crisi “a la professió encara li queden moltes hores importants, som una necessitat social” però que “el futur serà digital o no serà. El diari de paper pot tenir els anys comptats, però això és mera distribució, un canal. L’important són les històries i com s’expliquen. Dani Santana també ha de fer aquest pas i entrar a la xarxa: s’adona que les notícies ja no les anem a buscar sinó que ens troben”.

La presentació va comptar amb la presència del periodista Jordi Évole, que tot i que encara no s’havia acabat de llegir el llibre (“m’agrada tant que no vull me’l vull acabar”) si que en va saber destacar a mode de broma “els passatges eròtics, que com tothom ja deu saber són autobiogràfics: en Xavi té una vida rica i plena”. Més enllà de la seva vessant de follonero Évole va continuar dient que “m’agrada la visió que apareix en els llibres de Xavier Bosch sobre el periodisme. Avui els periodistes som ninots diu a Eufòria, i és que hem perdut l’exclusivitat de la informació i la independència. Per tot això, gràcies per rebaixar l’eufòria d’aquesta professió que a vegades es mira massa el melic”.

La sala de La Casa del Libro on es fa la presentació és plena, i la gent que hi assisteix riu dels comentaris enginyosos de Évole, i s’escolta amb atenció un Xavier Bosch que finalment no dubta en acabar l’acte: “el Barça juga a les vuit”.

Entre l’efervescència juvenil i el món adult

ben brooks

Ben Brooks amb la versió anglesa de Lolito sobre la cara. Font: Twitter del mateix autor.

Marc Montull (@fujicolor19) – Tant a la portada del llibre en català (Grup62) com en castellà (Blackie Books) hi ha una cosa que hi destaca amb força: “Lolito és el llibre més divertit que he llegit en anys. Vaig quedar impressionat”. Qui ho diu no és altre que una llegenda com Nick Cave, legitimant així la segona obra del joveníssim Ben Brooks. Si ho diu ell…

Amb aquest títol de Nabokov retorçat l’anglès Ben Brooks ens torna a dur al seu món de post-adolescència fràgil i ingènua, on un noi que ho acaba de deixar amb la seva novia començarà una relació virtual amb una professora madura. I sí, tot plegat “acabarà amb sexe”.

Després de l’èxit de Fes-te gran i de passar una bona temporada a Barcelona (actualment i com diu al seu Twitter, és a Berlin) Brooks continua sent capaç de conjuntar aquesta efervescència decadent i juvenil amb la profunditat tèrbola del món adult, de manera que la novel·la resulta quelcom més que una lleugera distracció per a púbers.

Córrer: la vida d’Emil Zátopek

Echenoz

Després de 14 Raig Verd publica Córrer de Jean Echenoz. Font: Raig Verd

Julia Tercero (@JuliaTercero) – Raig Verd hi torna amb Jean Echenoz. El 24 de febrer arribarà a les llibreries Córrer, la nova novel·la del francès traduïda per Anna Cassassas. Aquesta novel·leta, curta i concisa, com totes les d’Echenoz, relata la història dels 40 anys de vida de l’increïble personatge d’Emil Zátopek, un atleta txec que va batre tots els rècords. Javier Aparicio Maydeu n’ha dit a El País que “és la novel·la d’Echenoz que hauria definitivament de convertir-lo en un narrador d’enorme difusió”.

Córrer arriba altre cop de la mà de Raig Verd Editors després de l’èxit de 14, sobre la I Guerra Mundial, que ha triomfat a nivell europeu i ha estat un dels més venuts de ficció en català. Echenoz, autor de 12 novel·les a més de les ja mencionades, s’està establint com una de les figures de referència de la literatura europea.

Una setmana de… revoltes i traïdors

Revista de premsa

Els llibres d’aquesta setmana

Aquesta setmana actualitat literària recupera episodis històrics. La jove autora Carla Gràcia Mercadé presentava Set dies de Gràcia, una novel·la que es desenvolupa en el context de la Revolta de les Quintes al Barri de Gràcia durant els primers dies d’abril de 1870. Una trama dual, que entrellaça la història d’una família burgesa amb la de la revolta de les classes populars.

Pròleg del llibre llegit per l’actor Abel Folk (Producció pròpia)

L’Institut Francès va acollir la presentació de Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon. El periodista francès va recordar amb dolor catàrtic una ferida oberta, la història de Denis Donaldson: el seu amic, un dels històrics de l’IRA que va resultar ser un traïdor, un agent de l’MI5 britànic. A Retorn a Killybegs però el que hi ha és literatura, una traïció que és universal; la novel·la recorre la vida de Tyrone Meehan, un Donaldson ficcionat que ens parla de la nostra relació amb l’alteritat.

Retorn a Killybegs és un llibre obscur que et fa caminar per les contradiccions internes d’un entorn viciat […] però que exhala uns fums que es dispersen per l’atmosfera en una estranya i desconeguda forma d’amistat i amor pels seus iguals, en una terra sacsejada per una guerra, que vista pel ulls equivocats, pot arribar a semblar gairebé ancestral, infinita i universal” en diu Albert Playà a Núvol. També resulta interessant sentir el testimoni colpidor del propi autor, en una crònica d’Ernest Alós a El Periódico: “A l’acomiadar-se, em va agafar i em va dir: ‘T’estimo’… i no sé si era veritat. ¿Un traïdor és traïdor en tot moment?”. A qui es vulgui fer una idea de la magnitud del personatge que es miri aquests el bloc de L’artista abans conegut com a Subal Quinina.

Sorj Chalandon, al centre, parlant del seu Retorn a Killybegs (Producció pròpia)

Per últim una notícia interessant del món editorial i que ja anunciàvem fa uns dies: el llançament dels dos primers títols de L’Altra Editorial. Aquests són Els nois de Toni Sala, sobre quatre personatges afectats de diferent manera per la mort de dos germans i el recull de relats L’última nit de James Salter, l’única obra de l’autor traduïda al català.  De la primera El Periódico en diu: “com passa precisament amb la novel·la de Rojals, el que sembla començar com un relat costumista d’una generació en temps de crisi acaba derivant en un infern pertorbador”. Dels relats de Salter Xavier Serrahima en diu a Núvol que “ens parlen de la família, de les relacions matrimonials (i extra matrimonials), però, per damunt de tot, de les ocasions perdudes, d’aquells temps balafiat que no es pot recuperar”.

La traïció universal

Sorj Chalandon, al centre, parlant del seu Retorn a Killybegs (Producció pròpia)

Marc Montull (@fujicolor19) – La Mediateca de l’Institut Francès de Barcelona és un espai acollidor però certament asèptic, les parets blanques i els prestatges de llibres de biblioteca. Sorj Chalandon en va fer un lloc emotiu i de record dolorós i catàrtic a la presentació del seu llibre Retorn a Killybegs, publicat el 2011 i que tot just ha traduït al català Edicions de 1984.

“Durant vint anys va ser el meu amic i el meu germà. Ell va ser un heroi de la pàtria irlandesa. I també en va ser un traïdor”. La veu de Chalandon mentre descriu el seu passat és estranya, trencada a vegades pel silenci, però ferma i decidida alhora: el seu francès parla de Denis Donaldson, parla del “seu traïdor”.

L’any 2005 Denis Donaldson, voluntari de l’IRA Provisional i membre del Sinn Féin, feia una roda de premsa que sorprenia Irlanda: durant els últims vint anys havia estat un infiltrat a la cúpula de l’IRA de la intel·ligència britànica, l’MI5. Pocs mesos més tard un periodista el trobava mort a trets d’escopeta en una cabana a Donegal, República d’Irlanda.

“Imagineu-vos que algú us fa conèixer un país, us el fa estimar. Imagineu-vos també que la persona que us ha fet estimar aquest país és el seu enemic”. Sorj Chalandon va conèixer Donaldson mentre cobria el conflicte irlandès pel diari Libération durant els anys 80 (recomano que llegiu això per entendre el personatge): es van fer més que amics, el periodista francès va arribar a veure en l’irlandès un mentor. La traïció de Donaldson el va sorprendre però sobretot va ser dolorosa per a Chalandon, que el 2008 publicava Mon traître, on “volia plorar sobre la meva història, sobre una traïció universal”.

Amb Retorn a Killybegs el tema segueix sent aquesta traïció universal per bé que el protagonista ja no és un traït: “aquest cop vaig anar a cercar el traïdor dins meu. Tots tenim a la panxa un traïdor i un traït”. I és que la novel·la recorre la vida de Tyrone Meehan, un Donaldson ficcionat, “un home doble:  un heroi i un traïdor. Ell era el meu amic i volia compartir la seva mentida i el seu silenci”. Amb aquest coexisteix la figura ingènua del “franceset”, Antoine, una reminiscència de Chalandon en la novel·la: “la veritat es troba entre ells dos”.

“El que m’interessava era agafar el lector i dur-lo amb mi a Irlanda, a un país que no coneix. Que es protegeixi quan senti els trets de l’IRA al carrer. Que conegui el Denis i se l’estimi igual que ho vaig fer jo. Que se senti sobtat per la seva traïció, com em va passar a mi. Però sobretot que no faci un discurs: no vull demostrar res, només necessito compartir una experiència dolorosa, sense judicis” diu en francès, donant espai entre frase i frase per a que la traductora faci la seva feina (a vegades no li dóna torn i quan se n’adona, consternat, s’excusa amb un mig somriure: “Pardon, pardon!”).

Retorn a Killybegs està escrit en un estil directe (“m’agrada extreure la medul·la dels mots”), on hi tenen una importància crucial les mirades, que “formen part del silenci que va caure sobre Denis quan es va saber la veritat”. Una mena d’escriptura visual que fa que Chalandon es recordi dels seus estudiants de periodisme: “sempre els dic que quan escriguin comencin amb una imatge. Jo només ensenyo, no explico”.

Sorj Chalandon no arriba a plorar quan diu que “algú de l’IRA em va dir després de la mort de Denis que en realitat estava mort des del 1981. L’home que m’havia estimat ja estava mort. Per això al llibre a Tyrone Meehan li falten les paraules: ja ho ha dit tot”. Però se’l veu colpit, i el públic silenciat per una història i un llibre que són extraordinaris. La traïció universal ho és perquè va molt més enllà d’Irlanda: ens parla de cadascú de nosaltres, i de la nostra relació amb l’alteritat. “Volia poder tancar la tomba del meu amic Denis, que ell i jo tinguem un lloc i un dolor comuns”.

Malgrat tot, el pes del dolor i del pas del temps es fan presents quan Chalandon diu: “quan sigui gran potser seré capaç de dir que un traïdor és una víctima de la guerra. Per ara només puc dir que un traïdor deixa víctimes al seu pas”.

James Salter i Toni Sala inauguren L’Altra Editorial

L'Altra Editorial

Font: L’Altra Editorial

Marc Montull (@fujicolor19) – Fa uns dies informàvem del naixement del nou projecte d’Eugènia Broggi, L’Altra Editorial. Amb el lloc web de l’editorial ja en funcionament, la majoria de les llibreries es feien ressò per les xarxes socials de l’arribada dels dos llibres que inauguren L’Altra, L’última nit, de James Salter i Els nois, de Toni Sala.

A Els nois, Toni Sala narra la història de quatre personatges afectats de diferent manera per la mort de dos germans, en un ambient fosc i decrèpit. En podeu llegir el primer capítol aquí.

L’última nit és la primera novel·la traduïda al català de l’escriptor nord-americà James Salter, un recull de deu relats en què l’autor explora temes com l’amor, el desamor, el desengany o la passió.

A l’espera queden els dos llibres anunciats al lloc web Barba xopa de sang de Daniel Galera i El germà gros, de Lionel Shriver; també l’obra guanyadora de l’últim Premi Documenta La nostra vida vertical, de Yannick Garcia.

La revolta oblidada de Gràcia

Presentació de Set dies de Gràcia de Carla Gràcia Mercadé

Pròleg del llibre llegit per l’actor Abel Folk (Producció pròpia)

Marc Holanda (@marc286holanda) – “Molts l’han oblidat. Altres l’han anomenat revolta. Però va ser una guerra: la guerra dels set dies, sense descans, sense pau, sense compassió.”

Així comença la primera novel·la de Carla Gràcia Mercadé, Set dies de gràcia, que va presentar a La Casa del Llibre de la Rambla Catalunya el passat 10 de febrer. Escortada per l’historiador Josep Maria Contel i la veu de l’actor Abel Folk, la vetllada va combinar l’exposició del book trailer de l’obra amb documentació històrica de Contel i les recitacions de certs passatges de Folk, juntament amb les confessions i comentaris de l’escriptora.

Així Gràcia va explicar l’origen de la idea del llibre, en la conversa amb un taxista, o els anys de treball per a documentar-se i escriure la novel·la: “Han estat molts anys, més de cinc anys, però crec que duc tota la vida escrivint-lo.”

La història gira al voltant de dues trames: la històrica, corresponent a la Revolta de les Quintes de l’abril de 1870, que actua com a rerefons, i la narració de la vida formalista d’una família burgesa de la època, encarnada al voltant de la figura de la protagonista, Marianna. D’aquesta manera, l’autora, com ella mateixa reconeixia, estableix un cert  paral·lelisme entre les dues: “La lluita de la Marianna és una lluita per la llibertat, lluita interior, però també una llibertat exterior”. Les dues històries, realitat històrica, mite i ficció s’entrelliguen.

“El Fèlix afirmava que només hi havia dues classes de persones al món: les que matarien i les que abans es deixarien matar. Jo era de les segones, però hi ha coses que ho canvien tot. La guerra n’és una, l’altra són els secrets.”

L’escriptora va saltar entre la modèstia, en reconèixer les seves inseguretats davant del relat d’uns fets als quals no n’ha tingut cap relació vital: “Qui sóc jo per dir: el Jonàs pensava que…”; i treure pit davant l’aparició imminent de la segona edició del llibre després de quinze dies de la seva publicació així com la traducció a l’italià.

“ Tot necessitem desvestir els misteris, desenredar els nusos i estirar-ne el fil perquè. sinó, no hi ha veritat. Un petit engany és tota una vida d’engany. Ara em toca a mi desenredar la meva vida, la nostra, la de tots els que vam viure aquells anys i, sobretot, aquells set dies. Set dies.”

Finalment, al llarg de la presentació tant ella com Contel van voler emfatitzar la Història del llibre, el passat perdut que d’alguna manera la novel·la reclama i la lluita perquè aquests fets no caiguin en el buit.

“Perquè encara que avui no quedi ningú d’aleshores ens recordaràs i ens alliberaràs de la injustícia de la desmemòria. Més que això, et salvaràs de la imprudència de l’oblit.”