Category Archives: Cròniques

Quan les fronteres són dins un mateix

Presentació de Segona Persona del singular, de Sayed Kashua

Autor novela

Sayed Kashua. Fotografia de Natasha Mozgovaya (Font: Haaretz)

Julia Tercero (@JuliaTercero) – Hi ha una certa expectació abans que arribi l’autor. Un públic d’allò més variat n’espera l’arribada. I, una mica tard, entra l’autor escortat per Roser Lluch, traductora del llibre al català, Lurdes Vidal, responsable de l’Institut Català de la Mediterrània (IEMed), Anna Bejarano, professora de llengua i literatura hebrees a la UB i un traductor que repetirà constantment durant l’acte, excusant-se, que no ho és.

Sayed Kashua és jove però no titubeja. Viu a cavall entre dues cultures en guerra,  que es barallen també en el seu interior i per això escriu, perquè com diu ell, “és l’únic que puc fer”. Explica que ha estat criticat per les seves paraules, per les seves accions, però, sobretot, per la llengua en la que escriu. Va triar fa ja tres novel·les l’opció d’escriure en hebreu, i no en àrab, com molts haguessin esperat. La novel·la que presenta, Segona persona del singular, és una història d’amor, com Kashua s’esforça en recordar als assistents, que explica, alhora, perquè enutja alguns que l’autor escrigui en la llengua que ho fa.

Després d’una breu introducció a l’obra i a l’autor de cadascun dels ponents a la taula, s’obre el debat. Acostumats al silenci tímid després de l”‘Algú té alguna pregunta?”,  sorprèn com el públic es llença a la piscina. Es posen sobre la taula qüestions polítiques de rabiosa actualitat, com la polèmica al voltant de la iniciativa del govern de Netanyahu d’imposar el servei militar obligatori a la minoria ultraortodoxa jueva dels Haredim o sobre si un boicot econòmic sobre Israel seria beneficiós per a resoldre el conflicte amb els palestins. També preguntes més personals a l’autor, sobre com viu la seva identitat dividida o si té el projecte d’escriure algun dia en el seu àrab matern.

I Kashua, que ha vingut a parlar del seu llibre (“d’amor” repeteix, “i no només de política”) no dubta en contestar que no ho sap, que ell no té la solució de res però que actua segons les seves conviccions. Al final, però, acaba regalant una confessió, potser utòpica, al seu àvid públic. “The dream is to share the land in equalty” [” El somni és compartir la terra amb igualtat”].

Sarcasme i fetitxisme històrico-nacional

Hèctor Bofill presenta la novel·la Germans del sud, guanyadora del Premi Joanot Martorell

Pilar Beltran, a l’esquerra, Hèctor Bofill, al centre, i Manuel Forcano a la presentació del llibre (Producció pròpia)

Marc Holanda (@marc286holanda) – L’escriptor català va presentar el passat dia 26 de febrer aquest “roman”, com va anomenar-lo Miquel de Palol, una de les persones escollides per acompanyar-lo i membre del jurat que enguany li atorgà el premi. La novel·la planteja una ucronia o, en paraules del propi autor, què hauria passat si els catalans no fóssim uns incompetents polítics des de Muret“, on la victòria al segle XIII contra els francesos hauria portat a l’emergiment d’un imperi català als nostres dies.

Així, la novel·la juga amb un evident canvi de rols ja que, a partir d’aquests fets, en una actualitat paral·lela, és la regió centre-ibèrica (mai formada com a Espanya) la que vol independitzar-se de l’Imperi i en què es generalitza la conjura política i diplomàtica. No obstant, Bofill va voler treure ferro a la repressivitat del seu Imperi declarant-lo com un Imperi “reprimit” de caràcter federal o de “tercera via”.

A la inauguració de l’acte per part de Manuel Forcano i Pilar Beltran va seguir-hi la intervenció de Miquel de Palol, que va defensar-la el seu caràcter no pamfletari en la seva no deriva cap a un bàndol i en què “al final acaben rebent tots”.  També va voler emfatitzar l’element sarcàstic de l’obra que contradiu, segons la seva opinió, la possible apologia de la violència de l’obra, de tradició quixotesca, i el desmoronament dels mites democràtics i pacifistes a occident.

L’acte es va convertir, però, en alguns moments, en un discurs polític, tant per la presència de l’exdiputat Alfons López Tena entre els assistents com per la temàtica del llibre i el discurs de Bofill, ple d’al·lusions al procés independentista, l’anàlisi crítica de la història catalana i la seva defensa de la cultura com a element distintiu.

Hèctor Bofill és professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, membre del CES i de Solidaritat Catalana. Es va estrenar com a escriptor amb el poemari Cant a Calipso. La seva primera novel·la, L’últim evangeli, va guanyar el Premi Josep Pla l’any 2003. És autor de diversos poemaris i novel·les, que combina amb la publicació de d’assaigs de caràcter polític com Escac al rei.

Eufòria rebaixada?

Xavier Bosch al centre, amb Jordi Évole a l’esquerra (Producció pròpia)

Marc Montull (@fujicolor19) – “Se sabrà tot parlava de l’islamisme radical a Barcelona. I no em va passar res. A Homes d’honor hi tractava el tema de la màfia siciliana a la mateixa ciutat. I tampoc va succeir res. Eufòria va sortir dijous passat i ja tinc metges ofesos i delegats comercials de la indústria farmacèutica que m’insulten per Twitter!”. Així presentava Xavier Bosch la seva novel·la Eufòria, publicada a Proa, on tanca de moment la història del periodista Dani Santana.

Aquesta vegada Santana, enguixat de dalt a baix per un intentat d’assassinat (això passa ja al primer capítol, no desvetllem res!), es veu obligat a reinventar-se per la crisi com a periodista. La seva investigació serà doncs digital, amb l’ajuda d’un jove hacker paraplègic a causa d’un accident jugant a rugbi.

En el seu punt de mira hi ha els tripijocs de la indústria farmacèutica. Bosch explicava també el perquè d’aquest tema: “a través de Twitter algú em va dir que tenia un tema pel Dani Santana, relacionat amb les empreses farmacèutiques. M’ho va explicar tot: ell havia estat delegat comercial d’una d’aquestes empreses i la seva feina era seduir metges per a què receptessin determinades medecina durant un temps”.

En paral·lel coexisteix en la novel·la l’arribada d’un gran magnat que vol crear el parc d’atraccions més gran d’Europa a seixanta quilòmetres de Barcelona, disposat a fer i sobretot a pagar a qui calgui.

Finalment i com no podia ser d’una altra manera a Eufòria hi juga un paper molt important el periodisme. Bosch afirma que malgrat la crisi “a la professió encara li queden moltes hores importants, som una necessitat social” però que “el futur serà digital o no serà. El diari de paper pot tenir els anys comptats, però això és mera distribució, un canal. L’important són les històries i com s’expliquen. Dani Santana també ha de fer aquest pas i entrar a la xarxa: s’adona que les notícies ja no les anem a buscar sinó que ens troben”.

La presentació va comptar amb la presència del periodista Jordi Évole, que tot i que encara no s’havia acabat de llegir el llibre (“m’agrada tant que no vull me’l vull acabar”) si que en va saber destacar a mode de broma “els passatges eròtics, que com tothom ja deu saber són autobiogràfics: en Xavi té una vida rica i plena”. Més enllà de la seva vessant de follonero Évole va continuar dient que “m’agrada la visió que apareix en els llibres de Xavier Bosch sobre el periodisme. Avui els periodistes som ninots diu a Eufòria, i és que hem perdut l’exclusivitat de la informació i la independència. Per tot això, gràcies per rebaixar l’eufòria d’aquesta professió que a vegades es mira massa el melic”.

La sala de La Casa del Libro on es fa la presentació és plena, i la gent que hi assisteix riu dels comentaris enginyosos de Évole, i s’escolta amb atenció un Xavier Bosch que finalment no dubta en acabar l’acte: “el Barça juga a les vuit”.

La traïció universal

Sorj Chalandon, al centre, parlant del seu Retorn a Killybegs (Producció pròpia)

Marc Montull (@fujicolor19) – La Mediateca de l’Institut Francès de Barcelona és un espai acollidor però certament asèptic, les parets blanques i els prestatges de llibres de biblioteca. Sorj Chalandon en va fer un lloc emotiu i de record dolorós i catàrtic a la presentació del seu llibre Retorn a Killybegs, publicat el 2011 i que tot just ha traduït al català Edicions de 1984.

“Durant vint anys va ser el meu amic i el meu germà. Ell va ser un heroi de la pàtria irlandesa. I també en va ser un traïdor”. La veu de Chalandon mentre descriu el seu passat és estranya, trencada a vegades pel silenci, però ferma i decidida alhora: el seu francès parla de Denis Donaldson, parla del “seu traïdor”.

L’any 2005 Denis Donaldson, voluntari de l’IRA Provisional i membre del Sinn Féin, feia una roda de premsa que sorprenia Irlanda: durant els últims vint anys havia estat un infiltrat a la cúpula de l’IRA de la intel·ligència britànica, l’MI5. Pocs mesos més tard un periodista el trobava mort a trets d’escopeta en una cabana a Donegal, República d’Irlanda.

“Imagineu-vos que algú us fa conèixer un país, us el fa estimar. Imagineu-vos també que la persona que us ha fet estimar aquest país és el seu enemic”. Sorj Chalandon va conèixer Donaldson mentre cobria el conflicte irlandès pel diari Libération durant els anys 80 (recomano que llegiu això per entendre el personatge): es van fer més que amics, el periodista francès va arribar a veure en l’irlandès un mentor. La traïció de Donaldson el va sorprendre però sobretot va ser dolorosa per a Chalandon, que el 2008 publicava Mon traître, on “volia plorar sobre la meva història, sobre una traïció universal”.

Amb Retorn a Killybegs el tema segueix sent aquesta traïció universal per bé que el protagonista ja no és un traït: “aquest cop vaig anar a cercar el traïdor dins meu. Tots tenim a la panxa un traïdor i un traït”. I és que la novel·la recorre la vida de Tyrone Meehan, un Donaldson ficcionat, “un home doble:  un heroi i un traïdor. Ell era el meu amic i volia compartir la seva mentida i el seu silenci”. Amb aquest coexisteix la figura ingènua del “franceset”, Antoine, una reminiscència de Chalandon en la novel·la: “la veritat es troba entre ells dos”.

“El que m’interessava era agafar el lector i dur-lo amb mi a Irlanda, a un país que no coneix. Que es protegeixi quan senti els trets de l’IRA al carrer. Que conegui el Denis i se l’estimi igual que ho vaig fer jo. Que se senti sobtat per la seva traïció, com em va passar a mi. Però sobretot que no faci un discurs: no vull demostrar res, només necessito compartir una experiència dolorosa, sense judicis” diu en francès, donant espai entre frase i frase per a que la traductora faci la seva feina (a vegades no li dóna torn i quan se n’adona, consternat, s’excusa amb un mig somriure: “Pardon, pardon!”).

Retorn a Killybegs està escrit en un estil directe (“m’agrada extreure la medul·la dels mots”), on hi tenen una importància crucial les mirades, que “formen part del silenci que va caure sobre Denis quan es va saber la veritat”. Una mena d’escriptura visual que fa que Chalandon es recordi dels seus estudiants de periodisme: “sempre els dic que quan escriguin comencin amb una imatge. Jo només ensenyo, no explico”.

Sorj Chalandon no arriba a plorar quan diu que “algú de l’IRA em va dir després de la mort de Denis que en realitat estava mort des del 1981. L’home que m’havia estimat ja estava mort. Per això al llibre a Tyrone Meehan li falten les paraules: ja ho ha dit tot”. Però se’l veu colpit, i el públic silenciat per una història i un llibre que són extraordinaris. La traïció universal ho és perquè va molt més enllà d’Irlanda: ens parla de cadascú de nosaltres, i de la nostra relació amb l’alteritat. “Volia poder tancar la tomba del meu amic Denis, que ell i jo tinguem un lloc i un dolor comuns”.

Malgrat tot, el pes del dolor i del pas del temps es fan presents quan Chalandon diu: “quan sigui gran potser seré capaç de dir que un traïdor és una víctima de la guerra. Per ara només puc dir que un traïdor deixa víctimes al seu pas”.

La revolta oblidada de Gràcia

Presentació de Set dies de Gràcia de Carla Gràcia Mercadé

Pròleg del llibre llegit per l’actor Abel Folk (Producció pròpia)

Marc Holanda (@marc286holanda) – “Molts l’han oblidat. Altres l’han anomenat revolta. Però va ser una guerra: la guerra dels set dies, sense descans, sense pau, sense compassió.”

Així comença la primera novel·la de Carla Gràcia Mercadé, Set dies de gràcia, que va presentar a La Casa del Llibre de la Rambla Catalunya el passat 10 de febrer. Escortada per l’historiador Josep Maria Contel i la veu de l’actor Abel Folk, la vetllada va combinar l’exposició del book trailer de l’obra amb documentació històrica de Contel i les recitacions de certs passatges de Folk, juntament amb les confessions i comentaris de l’escriptora.

Així Gràcia va explicar l’origen de la idea del llibre, en la conversa amb un taxista, o els anys de treball per a documentar-se i escriure la novel·la: “Han estat molts anys, més de cinc anys, però crec que duc tota la vida escrivint-lo.”

La història gira al voltant de dues trames: la històrica, corresponent a la Revolta de les Quintes de l’abril de 1870, que actua com a rerefons, i la narració de la vida formalista d’una família burgesa de la època, encarnada al voltant de la figura de la protagonista, Marianna. D’aquesta manera, l’autora, com ella mateixa reconeixia, estableix un cert  paral·lelisme entre les dues: “La lluita de la Marianna és una lluita per la llibertat, lluita interior, però també una llibertat exterior”. Les dues històries, realitat històrica, mite i ficció s’entrelliguen.

“El Fèlix afirmava que només hi havia dues classes de persones al món: les que matarien i les que abans es deixarien matar. Jo era de les segones, però hi ha coses que ho canvien tot. La guerra n’és una, l’altra són els secrets.”

L’escriptora va saltar entre la modèstia, en reconèixer les seves inseguretats davant del relat d’uns fets als quals no n’ha tingut cap relació vital: “Qui sóc jo per dir: el Jonàs pensava que…”; i treure pit davant l’aparició imminent de la segona edició del llibre després de quinze dies de la seva publicació així com la traducció a l’italià.

“ Tot necessitem desvestir els misteris, desenredar els nusos i estirar-ne el fil perquè. sinó, no hi ha veritat. Un petit engany és tota una vida d’engany. Ara em toca a mi desenredar la meva vida, la nostra, la de tots els que vam viure aquells anys i, sobretot, aquells set dies. Set dies.”

Finalment, al llarg de la presentació tant ella com Contel van voler emfatitzar la Història del llibre, el passat perdut que d’alguna manera la novel·la reclama i la lluita perquè aquests fets no caiguin en el buit.

“Perquè encara que avui no quedi ningú d’aleshores ens recordaràs i ens alliberaràs de la injustícia de la desmemòria. Més que això, et salvaràs de la imprudència de l’oblit.”

El llenyater, de Michal Witkowski

Presentació El llenyater

Llibreter d’Antinous i Anna Maria Villalonga

Julia Tercero (@JuliaTercero) – Una novel·la gens convencional presentada en un espai encara menys convencional. Anna Maria Villalonga va parlar en el marc de la BCNegra d’El llenyater, l’obra del polonès Michal Witkowski que s’acaba de traduir al català i al castellà per la petita Raig Verd Editorial. Ho va fer a la Llibreria Antinous, a tocar del mar, envoltada de retrats d’homes nuus i llibres d’eròtica homosexual.

En aquest entorn tan pintoresc i acompanyada per un dels editors de Raig Verd, Villalonga, professora de literatura i experta en novel·la negra, va procedir a presentar un autor absent i a descriure una “trama extravagant, almodovariana com el cineasta en les seva primera època”.

El llenyater és una història narrada en primera persona:  el protagonista és Michal Witkowski, escriptor gay molt urbanita (descrit per un lector com “el prototip de la moderna loca del gayxample”) que es retira a un complex turístic polonès fora de temporada per a escriure una novel·la negra. Però allà topa amb un curiós personatge, que el farà recuperar el passat comunista de Polònia i veure’s embolicat en una trama que, com diu Villalonga, “tot i no acabar de ser de gènere negre, negreja”.  Amb un to d’allò més crític i amb un humor àcid, l’obra “es riu del mort i de qui el vetlla”. En podeu llegir les primeres pàgines.

Michal Witkowski, “l’amic Miquel” com deia Villalonga, és un conegut activista gay a Polònia que ha escrit més llibres, alguns d’ells editats en castellà com Lovetown, sobre dues travestis, a Anagrama. Villalonga va acabar descrivint la seva última novel·la traduïda, El llenyater, com “una novel·la de personatges que ens provoca el riure i al mateix temps ens desassossega profundament”.

Per què s’escriu novel·la negra

El tant per cent de Rafael Vallbona i L’Ètica de Sebastià Jovani

Actualitat literària

D’esquerra a dreta: Rafael Vallbona, Josep Forment i Sebastià Jovani a la Central del Raval

Julia Tercero (@JuliaTercero) – “L’infern ja no és el de Dante, l’infern és a cada casa”. És aquesta reflexió de Rafael Vallbona, al pis soterrani de La Central del Raval, la que enceta el debat. En un ambient distès però molt crític, propi del petit comitè, Rafael Vallbona i Sebastià Jovani presenten els seus llibres: El tant per cent i L’ètica, dues novel·les negres, de la mà de Jordi Forment, el seu editor de Crims.cat.

Mentre El tant per cent és la història d’un periodista que intenta esbrinar el perquè d’uns crims alhora que pateix per la seva precària situació laboral; L’ètica és un viatge pels camins més foscos i monstruosos de la ment humana  a través d’uns personatge que no n’acabaran de tornar sencers.

Ambdós autors són graciencs, i la conversa està plena de referències al seu barri i a l‘Independent de Gràcia, el petit diari on escriuen tots dos. En un to que oscil·la entre el pessimisme i l’humor negre, els autors comparen la semblança i la discòrdia entre  les seves novel·les, alhora que toquen temes de rabiosa actualitat: la crisi, la corrupció política, la manca d’escrúpols o la conformitat de la massa.

Però, embrancats en un debat filosòfic, acaben anant molt més enllà de les novel·les: parlen de la monstruositat, inherent a l’ésser humà, en el seu moment àlgid, la Segona Guerra Mundial. I Jovani, establint un vincle amb el present diu “Ara vivim un postguerra sense guerra”. Així, destrossats tots per tanta misèria, acollim amb esperança la pregunta de Forment: “De veritat creieu que no en sortirem mai?”, “És clar, que no” li respon Vallbona, “si no, per què escriuríem novel·la negra?”.